Carta oberta a les esquerres | Mireia Vehí
Article publicat al 'Diari Crític'
L’Estat espanyol ha derivat cap a postures autoritàries al llarg de l’últim any i crec que, per fer-hi front, cal una unitat al carrer de totes les esquerres. M’explico. Fa dies que les declaracions dels portaveus de Ciutadans i del Partit Popular centren la seva atenció a la política catalana. Pablo Casado i Albert Rivera llancen globus sonda sobre la il·legalització de la CUP-CC i estiren la corda del relat de la violència al Principat. També reiteren la necessitat de recuperar l’aplicació del 155 i, detall que no és menor, la Ministra d’economia del govern de Sánchez fa unes declaracions on es vanta d’augmentar la duresa de la intervenció de les finances.
El relat de la por segueix al peu de la lletra l’actuació de l’aparell d’Estat durant els mesos de setembre i octubre de l’any passat, quan es va fer evident que estava disposat a forçar tota la maquinària per impedir el dret a l’autodeterminació. Judicialització del conflicte polític, repressió policial, creació d’un relat mediàtic que permetés justificar la mà de ferro, ulls cecs a l’extrema dreta, anorreament de les institucions catalanes i fer jugar la Monarquia com a legitimadora de l’Estat. I mesos enrere, des de la CUP publicàvem l’informe ‘El Minotaure del 78‘ on analitzàvem que el Règim està utilitzant tota la violència tant per a mantenir l’statu quo com per a generar font de dret, prova n’és l’1 d’octubre com a avantsala de l’aplicació del 155.
I en aquesta lògica de la violència com a eina per a mantenir un ordre caduc i com a creadora de dret, des de la criminologia crítica i en un article publicat l’1 d’octubre d’aquest 2018 Ignasi Bernat i David Whyte utilitzen el terme postfeixisme per a referir-se a la gestió política que està fent l’Estat Espanyol a Catalunya.
El postfeixisme entès com un romanent de tradicions polítiques, judicials, econòmiques i policials hereves d’una transició inconclusa, que no permeten la democratització de l’Estat i que generen respostes punitives i judicialitzadores a les crisis de règim. En aquesta clau, una de les veus Constitucionalistes més crítiques del panorama espanyol, Pérez Royo, fa una anàlisi del poder a l’Estat espanyol identificant la monarquia, l’exèrcit, les oligarquies i l’aparell judicial espanyol com a columnes vertebrals de l’actual aparell d’Estat. Pablo Iglesias l’entrevista a ‘Otra vuelta de Tuerca’ i la conversa acaba en un diàleg on Pérez Royo assenyala la impossibilitat de reforma en un Estat d’aquestes característiques, en canvi, Iglesias visualitza la possibilitat de trobar una sortida que no passi per la ruptura. Però la reforma és impossible en el marc de l’anàlisi que fa Pérez Royo i que encaixa amb el concepte de postfeixisme entès com un dic de contenció a qualsevol vector democratitzador de l’Estat Espanyol.
I menys en el panorama actual, on la música que sona de les altes esferes de poder de l’aparell d’Estat continua sent la de la violència com a font de dret. I com que el dret penal no permet castigar les idees sinó les accions, es genera un clima de violència al Principat que legitimi posar l’independentisme al centre de l’onada repressiva per a impedir el dret a l’autodeterminació. Sigui la presó, la il·legalització de la CUP o l’aplicació reiterada del 155.
I Pérez Royo exposa, en aquesta mateixa entrevista, un element fonamental que dóna sentit al concepte de postfeixisme, i és la mateixa configuració del poder a l’Estat espanyol, la genealogia que connecta institucions com l’exèrcit i la monarquia, grups organitzats al voltant dels interessos de classe com l’oligarquia, i persones concretes que ocupen càrrecs de poder a la judicatura, els mitjans de comunicació o les principals corporacions de l’Estat. Genealogia que celebra el dia de la Hispanitat commemorant el genocidi colonial a Amèrica Llatina, sense vergonya ni reparació.
És per aquesta lògica que no hi ha ni pacte ni reforma possible, i que per a respondre a la ràtzia del Règim des d’una perspectiva d’esquerres és fonamental entendre el conflicte per a l’autodeterminació al Principat i als Països Catalans com una força democratitzadora de l’Estat. L’independentisme i l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació fa saltar totes les vestidures al Règim, l’1 d’octubre en va ser la prova.
I per a poder resoldre el dret a l’autodeterminació calen dispositius democràtics, però també un front antifeixista al carrer i a les institucions, on l’esquerra – catalana, espanyola i europea – posi per davant de la cistella de vots i dels càlculs estratègics la voluntat de conquerir drets. Perquè avui és la CUP, però demà serà qualsevol altre element que faci trontollar el Règim.
El postfeixisme – aquell que no ha marxat des del 78, i que és absurd analitzar només en clau del nombre de militants que té Vox relacionant-los amb el moviment independentista – té l’aparell d’estat; nosaltres, parafrasejant a Gramsci, només tenim l’organització i la intel·ligència.
Organitzem-nos, construïm moviment popular que per força ha de ser antifeixista i ha de ser capaç d’esquerdar la pretesa batalla ètnica que el Règim ha dibuixat, com si fos un mapa mal pintat. El Règim està disposat a empresonar, a exiliar i a engegar tota la maquinària que ja vàrem veure a Euskal Herria i que assetja fins i tot a músics i artistes.
I siguem intel·ligents, però no perquè sigui millor una opció que una altra des d’una perspectiva altiva i de donar lliçons, sinó des d’un anàlisi de possibilitats col·lectives de guanyar. El dret a l’autodeterminació està sent un camp de batalla on el Règim hi perd i on l’esquerra guanya legitimitat i sentit comú. I, a més, suposa apostar per la garantia dels drets civils i polítics, un camp on la democràcia – en el sentit radical del terme – està convertint-se en un miratge. Des d’aquí, a les files d’una organització que veu com tal volta la repressió li esgarrapa la possibilitat de fer política, es troba a faltar a molta de la gent que, de ben segur, també vol visibilitzar la genealogia del poder i la seva llarga ombra de foscor. I ja no valen només paraules al vent, calen gestos valents, a les institucions i als carrers. Fem-nos còmplices de la defensa dels drets fonamentals en lògica democràtica. Des de baix i a l’esquerra.
«El conflicte per a l’autodeterminació al Principat és una força democratitzadora de l’Estat»