Mercès en part al
treball desenvolupat pel Intergovernmental Panel on Climate Change
IPCC), avui gairebé tothom accepta que el fenòmen del canvi climàtic és
una realitat. Una realitat que els que no tenim coneixements
científics podem constatar a diari, el fenòmen es manifesta cada cop de
forma més evident i crua. Les conseqüències del fenòmen a mitjà i
llarg termini plantegen un escenari de canvis globals i climàtics que
poden trasbalsar la civilització contemporània i hipotecar seriosament
les generacions futures.

Als Països Catalans hi ha veus que ja fa anys que alerten de la
dimensió del fenomen; és el cas del geògraf i doctor en ciències
ambientals Martí Boada, que mitjançant nombrosos estudis al massís del
Montseny ha detectat múltiples proves que evidencien un progressiu
augment de temperatures que a l’hora han originat un desplaçament de
formacions vegetals i un trasbals en el fràgil ecosistema del Montseny.
Martí Boada ja parla de canvi global.

Malauradament hem perdut massa temps escoltant les teories
negacionistes del fenòmen; teories alimentades per les oligarquies i la
indústria del carboni. Han escampat un discurs fonamentat en la
confusió i que ha fomentat la passivitat i la incredulitat envers el
canvi climàtic. Les seves tesis, amplificades per la dreta tecnòcrata i
la social-democràcia col.laboracionista, han servit per mantenir
l’statu quo i perpetuar un sistema capitalista que té per objectiu
l’acumulació de capitals i el creixement irracional del PIB mundial
sense tenir en compte els greuges pel planeta.

Tanmateix avui disposem de prou dades com per demostrar que els
negacionistes han mentit i sobretot han fet el ridícul. Però que ningú
s’enganyi, continuen conspirat i marejant la perdiu, simplement han
adaptat el discurs i refocalitzen el seu argumentari cap a una opinió
pública que navega en la confusió mediàtica.

Ara,
el nou paradigma ideològic del capitalisme global és que el canvi
climàtic s’ha de combatre amb fórmules de mercat. Segons els
neonegacionistes el sistema ha creat una anomalia que el mateix sistema
corretgirà. Així, el canvi climàtic es converteix en un nou negoci que
estimula el ressorgiment de nous mercats i noves indústries que
equilibraran la situació.

Però al meu entendre no podem perdre més temps amb aquests romanços,
cal replantejar seriosament la viabilitat d’un sistema que té en el
creixement il.limitat la raó de la seva existència. En aquest sentit és
molt recomenable una lectura del darrer llibre del socioecòleg Ramón
folch: Suarem. Amb dades i xifres desgrana la cruesa del panorama que
s’està coent i planteja la necessitat de revisar conceptes i
paradigmes. Malgrat no estar d’acord en alguns plantejaments ambigus de
Folch s’ha de reconèixer que la lectura del seu llibre aclareix moltes
nebuloses.

Per tot això sóc del parer que cal reforçar el discurs anticapitalista
des d’una perspectiva ambiental però també de classe. Cal explorar les
vies de decreixement i creixement qualitatiu de l’economia, cal
potenciar nous jaciments econòmics com les energies netes i fomentar
una nova cultura del consum responsable i ètic a través de l’impuls de
cooperatives de consum local. És molt important conscienciar la
ciutadania de la necessitat de modular el consum i actuar sobre la
demanda, tot recuperant la cultura de l’estalvi pròpia de societats més
humils. Cal que consumim allò que necessitem i ens moderem.

El col.lapse del capitalisme globalitzat i l’amenaça que representa el
canvi climàtic originat per un consum massiu i irresponsable obliga a
reinventar alternatives. Per això cal reduïr el creixement
indiscriminat del PIB i establir mecanismes de redistribució de la
riquesa generada a partir de critèris d’equitat ambiental i social, tot
democratitzant l’accés a recursos i serveis. Ës en aquest sentit que
les reivindicacions de classe cobren una renovada vigència que connecta
perfectament amb una nova cultura ambientalista.

A més cal tenir en compte que les classes populars estem plenament
legitimades des d’una perspectiva ètica a exigir responsabilitats a les
grans empreses multinacionals corresponsables del canvi climàtic i dels
seus efectes ambientals i socials. I considero que aquestes mateixes
empreses haurien de ser penalitzades a transferir recursos econòmics
per a finançar les despeses socials de la transició cap una nova
economia respectuosa amb l’entorn.