Dissabte 14 vàrem fer la presentació de la CUP de Blanes. Un acte
auster, obert, al carrer; amb tot el simbolisme de la senzillesa i la
força de la sinceritat. Moments abans, un missatge al mòbil de la meva
entranyable companya de lluites i sentiments, absent per problemes de
salut, ens desitjava molts ànims. Mitja dotzena de paraules.

Suficients: el torrent contingut de la memòria se'm va desfermar fent
emergir una mica més de tres dècades d'un tros de la nostra història
pràcticament desconegut per les noves generacions. Un tros de l'altra
història de la transició, omesa o manipulada pels grans mitjans de
comunicació i els cronistes oficials del sistema. Una història que
parla de joves compromesos i entusiastes que, des de diferents opcions
ideològiques o polítiques, van lluitar pel dret del nostre poble a
decidir lliurement el seu destí, pel socialisme, per la independència,
per una societat més justa i democràtica, per un internacionalisme
compromès i actiu. Uns van sobreviure als inferns de la repressió i van
canalitzar la seva rebel·lia necessària per diferents camins. Uns
altres van caure, abatuts per la violència del poder o pels inevitables
errors de tot procés de lluita; però, discrepem o no amb els mètodes
d'acció pels quals en el seu moment van optar, ens van deixar un llegat
de generositat i abnegació que hem de protegir: enfront del silenci
oficial que ens mana oblidar; enfront d’aquells que, des del monopoli
de la violència, pretenen també monopolitzar el dolor o el dret al
record. Des del convenciment íntim que aquest projecte emergent també
forma part del seu llegat, el dissabte, en l'acte de presentació, els
vaig retre un silenciós, personal i emocionat homenatge.